25N. No son solo las asesinadas

No son solo las asesinadas, aunque son importantes y hoy toque recuento. Es que cada prostíbulo tolerado me mata un poco; nos mata a todas, a las de dentro y a las de fuera. Nos matan los que se lucran con la explotación de nuestros cuerpos.

No son solo las asesinadas, a pesar de que la fecha obligue al homenaje. Es que cada salario miserable tolerado cuando trabajo como cajera, peluquera, gerocultora, limpiadora, camarera, cocinera y niñera me mata un poco a mí y a todas las demás. Cada convenio laboral que no se cumple nos mata progresivamente. Cada sentencia judicial postergada nos mata poco a poco.

No son solo las asesinadas, aunque sean protagonistas en el inventario de las violencias. Es que cada imagen de mujer que cosifique, humillando o exaltando, tanto da, nos mata un poco a cada una y a todas a la vez. Es que cada manual escolar que niega a mis antepasadas las mata a ellas, a mí y a todas.

Es que cada muchacha anoréxica nos afecta a todas y a todos, por más que insistamos en mirar hacia otro lado. Cada ansiolítico recetado para calmar malestares que produce el sistema político y económico nos cierra la boca violentamente a todas.

Es que cada tratamiento sofisticado que se idea y financia para promocionar la maternidad al tiempo que se ignoran otras necesidades más imperiosas nos maltrata a todas, y a todos.

No son solo las asesinadas, aunque hoy sea día de minutos de silencio, de manifestación bulliciosa o de sentidas lágrimas. Es que no paran de destinar buenas palabras y dinero a lograr la igualdad y, sin embargo, la pobreza extrema, hoy más que nunca, sigue teniendo rostro femenino: uno cruel, sin maquillaje posible o sutilmente retocado con limosnas públicas y privadas. No hay carmín ni organización no gubernamental que pueda embellecer las cifras de la pobreza de las mujeres. No hay institutos de color malva ni se ha inventado el rímel que pueda disfrazar el modo en que nos vemos obligadas a la doble jornada, a veces triple, y a vender nuestros cuerpos, por partes o íntegramente. No hay tesis doctoral que resuelva cómo encubrimos las mujeres la falta de techo inmersas en relaciones que nos ahogan. Eso es la violencia. Esas son las violencias que sin lluvia ni abono germinan engordando las listas de asesinadas hasta tallas insospechadas.

Cada nuevo proyecto aspirante a corregir estas cercanas realidades vuelve a decirnos cómo hemos de ser mujeres, y qué debemos hacer para estar a la altura de las circunstancias. Eso es lo que nos mata poco a poco llevándonos al inventario de asesinadas: la falta de autonomía material, a la que se suma una enmascarada falta de autonomía moral. Nos sobran agentes, instituciones y elementos tutorizantes que nos indiquen los buenos caminos. No necesitamos que nos digan cuánto debemos pesar, cómo debemos vestir y hablar, dónde tenemos que solicitar ayudas, qué parte del cuerpo podemos retocar o cuándo podemos abortar. Porque decirnos el peso óptimo, la largura de la melena, de las pestañas, del tacón y de la falda, cómo intervenir nuestros cuerpos infértiles para ser madres u obligarnos a vivir la maternidad cuando no la deseamos son violencias. Son violencias toleradas e importantes. Son violencias que nos matan día a día: a las de dentro y a todas las demás. Son violencias que nos matan a nosotras y a todos los que nos rodean.

25 N. No són només les assassinades

No són només les assassinades, encara que són importants i avui toqui recompte. És que cada prostíbul tolerat em mata una mica; ens mata a totes, a les de dins i a les de fora. Ens maten els que es lucren amb l’explotació dels nostres cossos.

No són només les assassinades, a pesar que la data obligui a l’homenatge. És que cada salari miserable tolerat, sigui treball com a caixera, perruquera, gericultora, netejadora, cambrera, cuinera o mainadera em mata una mica a mi i a totes les altres. Cada conveni laboral que no es compleix ens mata progressivament. Cada sentència judicial postergada ens mata a poc a poc.

No són només les assassinades, encara que siguin protagonistes en l’inventari de les violències. És que cada imatge de dona que cosifica, humiliant o exaltant, tant és, ens mata una mica a cadascuna i a totes alhora. És que cada manual escolar que nega a les meves avantpassades les mata a elles, a mi i a totes.
És que cada noia anorèxica ens afecta a totes i a tots, per més que insistim a mirar cap a un altre costat. Cada ansiolític receptat per a calmar malestars que produeix el sistema polític i econòmic ens tanca la boca violentament a totes.

És que cada tractament sofisticat que s’idea i finança per a promocionar la maternitat al mateix temps que s’ignoren altres necessitats més imperioses ens maltracta a totes, i a tots.
No són només les assassinades, encara que avui sigui dia de minuts de silenci, de manifestació bulliciosa o de sentides llàgrimes. És que no paren de destinar bones paraules i diners a aconseguir la igualtat i, no obstant això, la pobresa extrema, avui més que mai, continua tenint rostre femení: un cruel, sense maquillatge possible o subtilment retocat amb almoines públiques i privades. No hi ha carmí ni organització no governamental que pugui embellir les xifres de la pobresa de les dones. No hi ha instituts de color malva ni s’ha inventat el rímel que pugui disfressar la manera en què ens veiem obligades a la doble jornada, a vegades triple, i a vendre els nostres cossos, per parts o íntegrament. No hi ha tesi doctoral que resolgui com encobrim les dones la falta de sostre immerses en relacions que ens ofeguen. Això és la violència. Aquestes són les violències que sense pluja ni abonament germinen engreixant les llistes d’assassinades fins a talles insospitades.

Cada nou projecte aspirant a corregir aquestes pròximes realitats torna a dir-nos com hem de ser dones, i què hem de fer per a estar a l’altura de les circumstàncies. Això és el que ens mata a poc a poc portant-nos a l’inventari d’assassinades: la falta d’autonomia material, a la qual se suma una emmascarada falta d’autonomia moral. Ens sobren agents, institucions i elements tutoritzants que ens indiquin els bons camins. No necessitem que ens diguin quant hem de pesar, com hem de vestir i parlar, on hem de sol·licitar ajudes, quina part del cos podem retocar o quan podem avortar. Perquè dir-nos el pes òptim, la llargada de la cabellera, de les pestanyes, del taló i de la faldilla, com intervenir els nostres cossos infèrtils per a ser mares o obligar-nos a viure la maternitat quan no la desitgem són violències. Són violències tolerades i importants. Són violències que ens maten dia a dia: a les de dins i a totes les altres. Són violències que ens maten a nosaltres i a tots els que ens envolten.

A25. Ez dira hildakoak bakarrik

Ez dira hildakoak bakarrik, baina garrantzitsuak dira, eta gaur egun zenbaketa-ukitu bat dute. Onartzen den prostituzio-etxe bakoitzak apur bat hiltzen nau; denak hiltzen gaitu, barrukoak eta kanpokoak. Gure gorputzak ustiatuz irabazten dutenek hiltzen gaituzte.

Ez dira hildakoak bakarrik, nahiz eta datak omenaldia eskatzen duen. Izan ere, onartzen den soldata miserable bakoitzak, kutxazain, ile-apaintzaile, gerokultore, garbitzaile, zerbitzari, sukaldari eta umezain gisa lan egiten dudanean, ni eta beste guztiak hiltzen nau. Betetzen ez den lan hitzarmen bakoitzak pixkanaka hiltzen gaitu. Atzeratutako epai judizial bakoitzak pixkanaka hiltzen gaitu.

Ez dira hildakoak bakarrik, nahiz eta indarkeriaren inbentarioan protagonista izan. Izan ere, egosten, makurrarazten edo goresten duen emakume-irudi bakoitzak, hainbeste ematen du, denak batera hiltzen gaitu. Izan ere, nire arbasoak ukatzen dituen eskola-eskuliburu bakoitzak haiek hiltzen ditu, ni eta denak.

Izan ere, neska anorexiko bakoitzak denoi eragiten digu, beste alde batera begiratzen saiatzen garen arren. Sistema politiko eta ekonomikoak sortzen dituen gaiztakeriak baretzeko irrigarri dagoen bakoitzak aho osoa ixten digu.

Izan ere, amatasuna sustatzeko asmatzen eta finantzatzen den tratamendu sofistikatu bakoitzak, eta, aldi berean, premia larriagoei kasurik egiten ez diegun heinean, denak eta gaizki tratatzen gaitu.

Ez dira hildakoak bakarrik, nahiz eta gaur egun minutu batzuk isilik, iskanbila-manifestazioa edo malko sentituak izan. Izan ere, hitz onak eta dirua etengabe erabiltzen dituzte berdintasuna lortzeko, eta, hala ere, muturreko pobreziak, gaur egun inoiz baino gehiago, emakumeen aurpegia izaten jarraitzen du: ankerra, makillaje posiblerik gabea edo limosna publiko eta pribatuekin ukitu gabea. Ez dago ahal duen karminik, ez gobernuz kanpoko erakunderik emakumeen pobreziaren zifrak edertzea. Ez dago malba koloreko instituturik, eta ez da asmatu nola mozorrotu daitekeen errimelik. Izan ere, egun bikoitza egin behar izaten dugu, batzuetan hirukoitza, eta gure gorputzak zatika edo osorik saldu. Ez dago doktorego-tesirik, itotzen gaituzten harremanetan murgildutako sabairik eza nola estaltzen dugun argitzeko. Hori da indarkeria. Horiek dira euririk eta onik gabe erailtzen diren indarkeriak, hildakoen zerrendak ikaragarri handituz.

Hurbileko errealitate horiek zuzendu nahi dituen proiektu berri bakoitzak berriro esaten digu nola izan behar dugun emakume, eta zer egin behar dugun egoeraren parean egoteko. Horrek hiltzen gaitu, pixkanaka, hildakoen inbentariora eramanez: autonomia materialik eza, autonomia moralaren gabezia maskaratua gehitzen zaiona. Bide onak adierazten dizkiguten agente, erakunde eta elementu tutoretzazaleak sobran ditugu. Ez dugu behar zenbat pisatu behar dugun, nola jantzi eta hitz egin behar dugun, non eskatu behar ditugun laguntzak, gorputzaren zein zati uki dezakegun, edo noiz abortatu dezakegun. Izan ere, indarkeriak dira pisu optimoa, melenaren, betileen, takoiaren eta gonaren luzera, laguntzak eskatzeko baldintzak, ama izateko gure gorputz emanezinetan nola esku hartu edo amatasuna nahi ez dugunean bizitzera behartzea. Indarkeria toleratuak eta garrantzitsuak dira. Egunero hiltzen gaituzten indarkeriak dira: barrukoak eta beste guztiak. Gu eta gure inguruko guztiak hiltzen gaituzten biolentziak dira.

25N. Non son só as asasinadas

Non son só as asasinadas, aínda que son importantes e hoxe fagamos reconto. É que todo prostíbulo tolerado mátame un pouco; mátanos a todas, ás de dentro e ás de fora. Mátanos os que se lucran coa explotación dos nosos corpos.

Non son só as asasinadas, a pesar de que a data obriga á homenaxe. É que cada salario miserable que se tolera cando traballo de caixeira, perruqueira, xerocultora, limpadora, camareira, cociñeira ou neneira, mátame un pouco a min e a todas as demais. Cada convenio laboral que non se cumpre mátanos progresivamente. Cada sentenza xudicial aprazada mátanos pouco a pouco.

Non son só as asasinadas, aínda que son protagonistas do inventario da violencia. É que cada muller cousificada, humillada ou exaltada, non importa, mátanos pouco a pouco a cada unha e a todas á vez. É que cada manual escolar que nega ás miñas antepasadas mátaos, a min e a todas elas.

É que cada rapaza anoréxica aféctanos a todas, por moito que nós miremos cara outro lado. Cada ansiolítico prescrito para calmar o malestar que produce o sistema político e económico péchanos violentamente a boca a todas.

Non son só as asasinadas, aínda que hoxe é un día de minutos de silencio, de manifestacións axitadas ou de bágoas sentidas. É que non paran de destinar boas palabras e cartos para acadar a igualdade e, con todo, a pobreza extrema, hoxe máis que nunca, segue tendo un rostro feminino: cruel, sen maquillaxe posible ou sutilmente retocado con esmolas públicas e privadas. Non hai carmín nin organización non gobernamental que poida embelecer as cifras da pobreza das mulleres. Non hai institutos malvas nin máscara de pestanas inventada que poida disfrazar a forma na que nos vemos obrigadas a traballar o dobre, ás veces o triplo, e a vender o noso corpo, por partes ou na súa totalidade. Non hai tese de doutoramento que resolva como encubrimos as mulleres a falta de teito inmersas en relacións que nos afogan. Iso é violencia. Eses son os tipos de violencia que, sen choiva nin abono, xerminan, engordando as listas de asasinadas.

Cada novo proxecto aspirante a corrixir estas realidades próximas volve dicirnos como temos que ser as mulleres e que debemos facer para estar á altura. Iso é o que nos vai matando pouco a pouco, levándonos ao inventario de mulleres asasinadas: a falta de autonomía material, á que se lle engade unha disimulada falta de autonomía moral. Temos demasiados axentes, institucións e elementos de titoría que nos indican o bo camiño. Non é preciso que nos digan canto pesar, como vestirnos e falar, onde buscar axuda, que parte do corpo podemos tocar ou cando podemos abortar. Porque dicirnos o peso óptimo, a lonxitude do cabelo, as pestanas, o tacón e a saia, como intervir nos nosos corpos infértiles para ser nais ou obrigarnos a vivir a maternidade cando non a queremos é violencia. Son violencias toleradas e importantes. Son violencias que nos matan cada día: ás de dentro e todas as demais. Son violencias que nos matan a nós e a todo o que nos rodea.

La entrada 25N. No son solo las asesinadas se publicó primero en Confederación Nacional del Trabajo.